15 PARCS NATURALS DE CATALUNYA QUE NO ET POTS PERDRE (II)

15 PARCS NATURALS DE CATALUNYA QUE NO ET POTS PERDRE (II)

Delta de l’Ebre

El meu Parc Natural preferit de Catalunya és a la desembocadura del riu Ebre, que durant milions d’anys ha anat creat, còdol a còdol, un grandiós delta. És un dels parcs més canviants, ja que depenent de l’època de l’any en què hi anem serà d’un color totalment diferent al mes anterior. Per a mi el millor moment és a l’hivern, i no només per la manca de visitants, si no perquè els pagesos inunden els arrossars construint sense voler un enorme mosaic de miralls que reflecteix la llum en totes direccions, tot esquitxat de raigs de sol les petites casetes blanques i camins; sens dubte un dels paisatges més esplèndids que es poden veure a les nostres contrades.

És també un dels pocs llocs de Catalunya amb grans dunes sorrenques, per veure-les haureu d’arribar -només a peu- fins el Far del Fangar, un indret d’aspecte desèrtic com d’un altre planeta. Els flamencs prenen tot el protagonisme al Delta, ja que és als seus salobrars i badies on es troba la població -ara permanent- més gran d’aquestes aus a tot Europa: allí on mor el riu, hi dóna vida. Els millors llocs per veure’ls: Estany de La Tancada, al costat de la Platja del Trabucador, i la Badia del Fangar.

El Montseny

parcs-naturals-montseny

Si sou a Barcelona el Parc Natural del Montseny és d’obligada visita. A la Serralada Prelitoral s’aixeca aquest gran massís amb tres cims ben nostrats: el Turó de l’Home, les Agudes i el Matagalls. Aquest és un parc que fa de lent en el temps per descobrir el passat, el seu valor històric és amplíssim, doncs va des dels primers nòmades i ibers -com ens recorda la fortificació de Montgròs-, passant pel romànic –Sant Marçal-, el gòtic –Castell de Montsoriu-, fins a rastres de la pagesia que hi vivia de forma gairebé autosuficient fins ben entrat el segle XX. Faigs i avets conviuen avui dia amb la ramaderia, l’agricultura i l’activitat forestal, en són testimoni les nombroses masies de la zona.

De nit hi passegen la geneta, el lliró o la guineu, i a les basses hi neda el tritó del Montseny, l’única espècie de vertebrat endèmic de Catalunya. No podriem descriure aquí tots els atractius d’aquest parc tan complet, així doncs no us queda altra opció que anar-hi, passejar pel seu sotabosc i les praderies i explicar-nos-ho!

Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter

La Costa Brava no s’anomena ‘brava’ perquè sí, doncs els accidents geogràfics que dibuixen la seva línia de costa són de tot menys humils. Especialment a la Badia de l’Estartit és on els elements i geologia han esculpit la joia que són les Medes, un sistema d’illes que ha col·laborat a desenvolupar l’espai perfecte per la vida submarina. Podrem observar-la de ben a prop amb algun dels vaixells de fons transparent que fan la ruta amb regularitat, creieu-me si us dic que és una de les experiències que millor recordo de quan era ben petit. Esculls rocosos i cavitats protegeixen tot tipus de fauna marina que s’assenta sobre els prats de posidònia, molt amenaçada a l’actualitat a causa de la pesca arrossegant.

A la costa ens hi esperen avencs, penya-segats -alguns de més de 100 metres d’alçada- i cales on les que no hi arriba cap camí. Si voleu gaudir d’una vista espectacular de les Medes des de terra heu d’apropar-vos al Cap de la Barra, i no deixeu de visitar el Castell de Montgrí, una talaia sobre l’Empordà del segle XIII.

Els Ports de Beseit

Ben al sud hi ha una serralada formidable que com un mur de roca i vegetació delimita el territori català: els Ports de Beseit. És un dels parcs que conec millor i que més alegries -i penes- m’ha donat, doncs endinsar-s’hi a peu només amb una motxilla és tot una aventura a causa del seu terreny agrest i clima de contrastos: té el seu micro clima i hi neva cada hivern. On més ho fa és al Mont Caro, els seus 1400m el fan el cim més alt del sud de Catalunya, poca broma. A partir d’allí tot és muntanya amunt muntanya avall fins la conca de l’Ebre: el massís no té terme mig. La humanitat hi ha deixat poca empremta, només visible dins els pous de gel i les carboneres amagades entre alzines centenàries.

La fauna dels Ports és de les més riques del territori: és impressionant, però no estrany, veure dotzenes de cabres salvatges pasturant pels altiplans al vespre. El cel és casa del voltor, l’àliga daurada o alguna de les 20 espècies de ratpenats; els boscos i rius ho són de les llúdrigues, serps i gats fers.

Després de travessar congostos i valls podrem descansar en algun dels refugis oberts que ofereix el parc o amb tenda com a pernocta d’una sola nit. Si voleu quelcom més tranquil podeu visitar Horta de Sant Joan, des d’on gaudireu d’una vista colpidora de la cara nord del massís que no té res a envejar als mateixos Dolomites. Des d’aquí també podeu començar a pedalar en família per l’antiga via de tren que uneix diverses poblacions -la via verda-, sempre amb els magnífics Ports com a teló de fons.

Àrea Volcànica de La Garrotxa

parcs-naturals-garrotxa

Si no us creieu que a Catalunya hi hagi volcans és que encara no heu estat a la Garrotxa. Aquest és un parc únic a la península, ja que compta amb una quarantena de volcans repartits per les seves 15.000 hectàrees. Les erupcions volcàniques van omplir de lava les valls creant mantells de magma sobre el qual hi creixerien alzinars i fagedes, com l’espectacular Fageda d’en Jordà. Ens faltarien caps de setmana a l’any si volguéssim visitar tots els boscos i cràters de la zona, per això t’estalviaré temps recomanan-te els millors: els més impressionants són el Volcà de Montsacopa i el de la Garrinada, al bell mig de la ciutat d’Olot, com si volguessin erupcionar de cop sobre aquesta.

Si hem esmorzat força podem fer l’itinerari fins l’ermita romànica que hi ha dins el cràter de Santa Margarida, o veure com és l’interior d’un volcà al Volcà Croscat, que van tallar per la meitat -literalment- per extreure’n basalt. Però no tot són cràters a la Garrotxa: ocultes entre la seva vegetació es distingeixen les columnes geomètriques de basalt de Sant Joan de les Fonts i de Castellfollit de la Roca -poble com pocs, del quan ja en vam parlar a l’article sobre pobles penjants d’Espanya-. La foto de l’enveja la fareu des d’un dels globus aerostàtics que podeu reservar per volar sobre els volcans, però si teniu massa vertigen, feu-la des de l’Àrea de Xenacs amb els Pirineus de fons. De res!