ELS 4 MILLORS INVENTS CATALANS

ELS 4 MILLORS INVENTS CATALANS

Després d’haver tractat amb èxit l’espinós assumpte del pa amb tomàquet que us convido a llegir en aquestes mateixes pàgines, sembla que m’estic convertint en tot un especialista en el tema dels invents catalans.

En aquell cas vaig deixar al vostre criteri si la idea havia nascut a Barcelona, a un carrer parisenc o a la taula d’algun filòsof grec, però aquesta vegada la cosa està ben clara: tots els que us porto avui són més catalans que el Barça, el caganer o els gloriosos calçots. Això sí, potser la valoració de la seva importància és quelcom personal. Sóc un fanàtic de les andròmines que es mouen, de les llaminadures i de passar-m’ho bé, encara que potser sigui una mica hipocondríac. Explicació feta, ja no crec que us sorprengui el meu particular punt de vista del que és un ‘millor’ invent. Comencem:

El Submarí

Si has visitat el Port de la Ciutat Comtal, molt a propet de l’estàtua de Colom, trobareu una rèplica d’un submarí. És l’ «Ictíneo II» i és gairebé impossible passar-lo per alt. La gent el coneix com «el submarí aquell que està al costat del Maremagnum».

Narcís Monturiol, l’inquiet inventor, tindria el seu moment d’inspiració quan desterrat per les seves activitats polítiques a Cadaqués, va observar diversos pescadors realitzant la seva feina bussejant a ple pulmó. Conseguiria el finançament pel primer projecte, òbviament anomenat «Ictíneo I», que ja permetia submergir-seperfectament i resolia el problema de la respiració sota l’aigua.

Propulsat per la força humana, l’ «I» (un simple prototip experimental) va patir un accident al Port de Barcelona; i llavors apareixeria la veritable solució: el Sr. Narcís va crear una companyia de nom vuitcentista «La Navegació Submarina», que va avarar el 1864 una segona versió el doble de gran que la primera i totalment millorada. Es movia amb la força del vapor i era capaç teòricament de submergir-se fins als 500 metres. Per fer-vos una idea del prodigi, els submarins tipus Seawolf actuals tenen una profunditat operativa de 240 i no haurien de passar en condicions normals els 480. L’ «Ictíneo II», superaria així qualsevol altra invenció submergible dels següents 80 anys. Aquí us ho deixo.

Submarino

El fabulós porró

Res millor que prendre una cerveseta o un vi fresquet, compartint-ho amb amics i a la vora del Mediterrani. El porró sempre em porta records de tardes i nits inesborrables a València i, per la seva senzillesa i utilitat, s’ha guanyat un lloc a la meva llista particular. O és que un càntir no és una genialitat? Doncs amb el porró passa el mateix.

Ens explica Joan Amades en un interessant estudi sobre el tema (El porró, escrit el 1938) que a l’Edat Mitjana existia el costum de servir el vi en una espècie d’embuts o banyes amb un forat. Els clients havien de tapar-los permanentment per no malgastar el licor, amb la qual cosa no trigaven molt a demanar la següent ronda. Havia de ser tot un repte aguantar més de cinc minuts el dit per a que allò no gotegés i, lògicament, aquell «invent» era tota una mina pels propietaris del negoci.

A finals del segle XIV i amb la finalitat de donar-li a la banya un sentit més pràctic i eliminar aquests qüestionables costums dels taverners, la banya es va fusionar amb l’ampolla i sorgirien els primers porrons. D’aquests, se’n conserva un exemplar trobat a Poblet i datat a principis del segle XV.

És bo, és barat, no et taques i et demana que te’l mengis. Et sorprèn el seu èxit?

Chupa Chups

Segur que has escoltat aquest tòpic de que els invents espanyols consisteixen en afegir un pal a alguna cosa i sempre es posen els mateixos dos exemples. Ja que la baieta és d’un senyor de Logroño, millor passem la paraula al següent invent amb pal que sí que és molt, molt català.

Enric Bernat Fontlladosa va adquirir el 1957 l’empresa Granja de Asturias S.A. i, fanàtic del futbol com pocs, idearia el 1958 el “Gol”, un caramel rodó i amb un pal que va imaginar com una pilota entrant a la porteria o boca del nen. Per descomptat, la idea era que l’infant no es taqués. Segons va arribar a declarar el Sr. Bernat, «Menjar Chupa Chups és com menjar caramels amb una forquilla».

Finalment, una agència publicitària de la Barcelona de 1963 (que ja llavors anaven venent allò del màrqueting), suggeriria el canvi de nom d’aquest primitiu “Gol” a “Chups”, però seria una curiosa història de la publicitat radiofònica la que portaria al producte a adoptar el seu nom definitiu. La cançó deia una cosa així com «chupar, chupar, como un Chups» i és clar, els nens van començar a anar a milers als quioscos demanant directament, el seu Chupa Chups!

Per acabar-ho d’adobar, en aquesta història hi ha doble combo mortal de genialitat. Saps qui va dissenyar la seva imatge actual? Quan li van encarregar el 1969, va pensar que el millor seria fer servir l’antic logotip afegint-li una forma geomètrica al fons que recordés a una margarida i simplificar una mica els colors que portaven fent-hi servir. El responsable d’aquests canvis de disseny: un tal Salvador… Salvador Dalí.

Pastilles Juanola

Addictives? No, molt més! Útils? Sí, però saps que hi ha alguns medicaments millors per a la tos. Estan bones? Mmm, depèn. Es tracta d’un gust adquirit, d’aquells que t’obliguen a que els adoris a base de repetició, com la cervesa. Segur que la primera vegada que les vas provar et van fer posar cara d’anime japonès, encara que de tot allò ja no te’n recordes, perquè si en tens, no pots deixar de menjar-ne.

La seva història arrenca el 1906 quan el farmacèutic Manual Juanola Reixac, va començar a produir aquestes pastilles contra la tos a la seva farmàcia del barri de Gràcia. Un any més tard, estava venent més de 100.000 unitats, i dos anys després, el 1908 va començar a fer-ne publicitat als cinemes mitjançant imatges fixes, tota una novetat. El creixement va ser imparable i, encara que no sempre es van poder relacionar amb la caixeta vermella (a la Guerra Civil van arribar a vendre-les per unitat en paper), les pastilles que «curen la tos, aclareixen la veu i refresquen la boca», s’han convertit en tot un invent. Com a mínim, si s’ha de jutjar pel nombre d’addictes que necessita (-em) tenir sempre una caixeta a prop.

Aquí us deixo, surto de viatge en mitja hora i tot això m’ha recordat que encara no tinc a la maleta ni les Juanolas ni els Chupa Chups, malauradament Lufthansa no em deixarà viatjar amb el porró i ni de bon tros amb el submarí…

Ens llegim aviat!