ÉS EL PA AMB TOMÀQUET UN INVENT CATALÀ?

ÉS EL PA AMB TOMÀQUET UN INVENT CATALÀ?

Mon Dieu! Van mal dades i jo ficant-me en aquests enrenous sobre l’origen del pa amb tomàquet! Encara que tot i així i amb la mà al cor, crec que li dec el seu merescut homenatge. N’esmorzo cada dia quan sóc a Rússia (visc més allí que a Espanya), perquè quan torno a València, no puc evitar les meves galetetes daurades de la infància.

D’aquesta manera intentaré desentranyar el misteri sense ofendre a ningú espero, navegaré per la història d’aquest plat tan simple com deliciós. Una autèntica droga per a molts paladars entre els que s’inclou el d’un servidor.

Primer, d’on ve aquell tomàquet?

Al contrari que el tema de l’ou o la gallina, l’origen del Solanum lycopersicum, que així se l’anomena científicament, està ben documentat i, potser, podria ajudar-nos a conèixer d’on ve el plat. O no.

Doncs bé, el tomàquet no prové de les Rambles, sinó d’algun indret situat uns graus més a l’est. És originari d’Amèrica on era produit des del sud de Colòmbia fins al nord de Xile i va arribar gràcies a aquells alegres conquistadors que el van introduir a Europa al segle XVI com a…. planta ornamental. El seu consum acabaria popularitzant-se dos-cents anys més tard. Coses de la crisi, m’imagino.

tomàquet

Buscant el primer Arguiñano

Però per poc que recordem, casi tots ja sabíem això: el tomàquet vé d’Amèrica com la patata i això no crec que hagués de restar cap mena de catalanitat al seu origen.

Des de l’antiga Grècia és conegut el deliciós gust del pa amanit amb oli d’oliva condimentat amb una mica de sal, així doncs com a país integrant de la tradicióculinària mediterràniacom a mínim en la seva forma original segur que portem fent servir alguna cosa semblant a Espanya durantmolts anys. La recepta es recolliria com «panboli i bo» al «Modo de cuynar a la mallorquina» de Jaume Oliver al segle XVI (No et confonguis amb Jaimie Oliver, el de les immundes paelles) i, per descomptat, encara no incloïa tomàquet.

Independentment d’aquests antecedents i aprofundint en la seva versió moderna, qui sembla resoldre (definitivament?) l’assumpte sobre l’origen és el periodista i gastrònom català Nestor Luján que al 1950 va escriure que la recepta del que avui dia coneixem com “pa amb tomàquet” es troba en un llibre de 1884. L’escriptor, el també català Pompeu Gener, hi deia que l’havia provat a una casa d’una tal Madame Adam que l’havia posat de moda. Però tal vivenda es trobava una mica lluny de l’Estadi Olímpic, en concret, al centre de París.

Curiosament, la llegenda més extesa a Catalunya és aquella que explica que els primers en fer servir el tomàquet per untar-lo, serien els treballadors de Múrcia, Andalusia i Extremadura encarregats de la construcció del metro de Barcelona. En aquella època, sobre 1920, el farien servir amb la finalitat d’estovar el pa un pèl dur que els donaven a l’hora de dinar. Pel que sembla tal com construïen, plantaven les tomaqueres al costat de la via. Em sembla una teoria preciosa amb un enorme però: a les vies d’un metro en construcció de llavors hi havia menys llum que al castell del Comte Dràcula i la fotosíntesi és un fet.

En fi, que deixaré al teu criteri determinar si és francès o català de la parada del metro de Bogatell. Per part meva penso que tractant-se d’una receptatan simple i amb productestan comuns, per molta Madame Adam, suposo que algú ho hauria intentat abans o al mateix temps a diferents llocs. Això sí, allò dels treballadors del metro, molt bonic però que no m’ho crec.

Així us deixo, sense desfer l’embolic del tot i sense mullar-me massa. Tinc galetetes daurades esperant-me i ja us explicaré un altre dia com m’espavilo per passar el meu oli d’oliva verge extra per la frontera russa que a part d’art,és delicte.